UNA SÈRIE D'HISTÒRIES DESAFORTUNADES

Per sort, no estic parlant del meu cap de setmana,
sinó del títol d'una sèrie de llibres que van començar a publicar-se al 2001, i que la Berta Bocado va tastar però que no va continuar.
Una sèrie d'històries desafortunades , d'un tal Lemony Snicket, va aparèixer a casa nostra sota l'ombra d'en Harry Potter i no sé si per això o per un seguit de conjuncions còsmiques, aquí no ha tingut massa èxit.

Ara, de cop, rebo un correu al dia del meu estimat Roger, explicant-me mil i un secrets de la sèrie.
Sembla que és o ha estat un fenòmen mundial, que el nom de l'autor és un pseudònim ple de misteri, que el darrer llibre, el número 13 va sortir al 2006 i va despertar grans passions, ... que la pel·lícula que va protagonitzar Jim Carrey al 2004 val molt la pena, que un cantant i l'autor han fet un disc de les cançons, que si les desgràcies dels germans Baudelaire són comparables a les millors històries d'Edward Gorey...

llegiu per exemple aquest fragment extret de l'article de Rodrigo Fresán que va editar al 2006 coincidint amb la publicació del darrer llibre de la nissaga

"NOVELAS PARA SUFRIR
Y en un paisaje atiborrado de niños magos y dragones parlantes duele la ausencia —en castellano— de Lemony Snicket, el más perfecto y digno sucesor de Edward Gorey y Roal Dahl. Hasta donde sé, tan sólo se han traducido los primeros tres o cuatro títulos de la serie (que no han tenido el éxito esperado), la muy meritoria y tan timburtiana y multiestelar adaptación cinematográfica del 2004 dirigida por Brad Silberling con Jim Carrey como Olaf no ha superado la barrera del culto minoritario, y muy lejos estamos de la euforia con que por estos días vuelan de las librerías los 2.500.000 ejemplares de la primera edición de The End, lanzado por todo lo alto el pasado —por supuesto, fecha inevitable— viernes 13 de octubre, siete años después del inicio de la graciosa tragedia que ya lleva 51.000.000 de ejemplares vendidos en todo el mundo.
Y es que en los Estados Unidos, Lemony Snicket es pasión de multitudes grandes y chicas,..."

Sembla que Daniel Handler, que és el nom de veritat de l'autor, és amigot de Stephen Merritt, "alma mater de Magnetic Fields" [segons em diu en R.] i que han editat un llibre-cd, amb el nom de The Gothic Archies amb 15 cançons basades en la nissaga de Snicket.
Veieu-ne aquest vídeo i enamoreu-vos-en...



Total, que us deixo un enllaç d'un estudi molt complet que ha fet la revista Imaginaria perquè si com jo, vau passar de la sèrie, doncs que us poseu una mica al dia.

Jo ho faré... de moment miraré si aquestes dades dels llibres traduïts a casa nostra són correctes:
Els títols publicats fins ara crec que són:
[Montena, lumen, Círculo de lectores (castellà)/ Columna en català.]
The Bad Beginning (Un mal principio), Un mal començament
The Reptile Room (La habitación de los reptiles), La sala dels rèptils
The Wide Window (El ventanal), El gran finestral
The Miserable Mill (El aserradero lúgubre), La serradora miserable
The Austere Academy (Una academia muy austera), L’acadèmia austera
The Ersatz Elevator (El ascensor artificioso), L’ascensor fals
The Vile Village (La villa vil)
The Hostil Hospital (El hospital hostil),

Diria que no traduïts encara …
The Carnivorous Carnival (El carnaval carnívoro),
The Slippery Slope (La cuesta resbalosa),
The Grim Grotto (La gruta horrenda),
The Penultimate Peril (El penúltimo peligro)
The End

Per què a les piscines municipals només és obligatori portar gorro a les piscines cobertes?

Aquest cap de setmana he estrenat el meu carnet de la Pisicina Municipal de Centelles. Mentre tenia els peus en remull vaig fer-me aquesta interessant reflexió sobre els gorros...
i clar, un cop a casa, com una bona lectoracrazy, vaig anar a mirar a la meva biblioteca particular què tenia jo sobre piscines...

Ja us havia parlat alguna vegada de Daniel Nesquens, però diria que no havíem fet una mensió especial al llibre de Com un peix a l'aigua, il·lustrat per Riki Blanco i editat per Thule.

Aquest llibre no respon al meu gran dubte de quina raó fa que els gorros a les pisicines només siguin obligatoris quan la piscina és coberta, però en canvi, és un llibre que per mi, és l'exemple perfecte per explicar: QUÈ ÉS UN ÀLBUM IL·LUSTRAT?

rellegint el llibre vaig trobar en brut una ressenya extraviada i mira, aquí us la passo.

Que bo que és aquest llibre, punyeta!:

Com un peix a l’aigua no només compleix tot allò que per definició, demanem a un àlbum il·lustrat, sinó que també compleix els requisits de qualitat de les bones obres literàries.
L’autor Daniel Nesquens (Saragossa) ha escrit un text elíptic i volgudament incomplet que necessita del món visual de Riki Blanco (Barcelona, 1978) per recrear l’univers de ficció de Sebastià. En un únic discurs indissociable, doncs, coneixem els somnis i neguits del jove protagonista que, igual que el llibre, tenen el color del mar en un dia de boira.

I és que tots els elements del format, des de la coberta fins a les guardes, treballen en favor de la història. Cada doble pàgina funciona com una unitat de sentit i l’il·lustrador en treu el màxim rendiment. Aprofita tota la superfície i se serveix de contrapicats i canvis de pla constants per subratllar la llibertat de moviment que, justament, és el que anel·la el nen protagonista.

Pàgina rera pàgina, les imatges van prenent força i densitat, i a base de metàfores visuals, com els fulls del llibre que esdevenen onades, o el forat de l’aigüera per on s’escapa en Sebastià, anem adquirint consciència de la importància del medi aquàtic per a un infant amb problemes de mobilitat.

Els autors no dubten en cap moment de la intel·ligència del lector infantil. Saben que no necessita que li expliquin, amb pèls i senyals, com se sent un nen amb cadira de rodes. El lector ja ho entendrà quan li mostrin en Sebastià abaixant els ulls i arrufant els llavis davant una piscina plena a bessar. I quan després el trobin somrient sota la pluja, enmig d’una piscina deserta, que s’escapa dels marges de la pàgina.

Un llibre que defuig de qualsevol toc didàctic i dramàtic, i que ve a confirmar, per si algú encara ho dubtava, que Daniel Nesquens i Riki Blanco són dos dels autors més interessants en el panorama actual de la literatura infantil i juvenil.

OBRIM LA XOCOLATA

Avui a dos quarts de sis, 20 lectorscrazy (o futurs) de la Biblioteca de Ca n'Altimira obriran la seva rajola de xocolata, a veure si estan de sort i troben la Papereta Daurada del Senyor Wonka.

només aquests podran creuar la porta gris i hermètica de la Fàbrica de Xocolata de Willy Wonka!

VACANCES LITERÀRIES

Lectorscrazy, en aquest enllaç trobareu una guia de recomanacions d'estiu que es va publicar en un Faristol Especial. Novetats i algun clàssic, com no, de literatura infantil i juvenil...

Si us pot ser útil per alguna cosa, doncs endavant, és vostre.

salut i sort! que vénen temps difícils.

[En M. diu que hauríem de llençar tots els llibres i emmagatzemar bidons de betzina i gasoil, perquè vénen temps difícils... Ai! però què millor que tenir una bona biblioteca si arriba la crisis!]

SI L'ENDE AIXECA EL CAP!!!

JORNADES DE TREBALL DE 65 HORES?

Però és que estan tontos?

Els homes grisos manen a Europa,

però això no ho arregla ni la Momo ni la Casiopea...

un bon moment per llegir o rellegir aquest llibre:
Ende, Michael. Momo. Madrid: Alfaguara, escrit el 1974

pàg. 66.

"Veamos ahora lo que queda, señor Fusi.
En el espejo había ahora la siguiente suma:

sueño 441 504 000 segundos
trabajo 441 504 000 "
alimentación 110 376 000 "
madre 55 188 000 "
periquito [*] 13 797 000 "
compra, etc. 55 188 000 "
amigos, orféon, etc. 165 564 000 "
secreto 27 594 000 "
ventana 13 797 000 "
total 1 324 512 000 "

--Esta suma--dijo el hombre gris, mientras golpeaba varias veces el espejo con su lápiz, con tal fuerza, que sonaba como tiros de revólver--, esta suma es, pues, el tiempo que ha perdido hasta ahora, señor Fusi. ¿qué le parece? "

[*] nota de la Berta Bocado. Montse, en el lloc de periquito es pot llegir colom...

papallones a l'estòmac

Justament, aquest dia, a la fabulosa tertúlia de literatura infantil i juvenil d'Al·lots [a on es cou allò més crazy de la literatura infantil i on hauríeu de venir tots i totes, sense excuses de mal pagador...]
parlàvem del significat simbòlic de les papallones a la literatura.

Tot va sorgir del llibre que ens recomanaven la Sílvia i la Mireia, Un millón de mariposas amb text d'Edward van de Vendel i il·lustracions de Carll Cneut. Editat per Barbara-Fiore, com no!

Les papallones representaven la metamorfosis, el canvi de l'adolescència, l'enamorament?... era un llibre amb molt de suc i un nou treball de l'il·lustrador que ja ens va deixar amb un pam de nas amb el llibre de Greta la loca.
...i pensant amb papallones, vaig recorda dos altres àlbums recents, que no ens hauríem de deixar de fullejar.
Per una banda, tot i que té papallones , però no a l'estòmac, doneu un cop d'ull al llibre
El taller de les papallones, il·lustrat per Wolf Erlbruch, que ja existia en una versió castellana i un format més petit (crec que d'una editorial llatinoamericana), i que ara ha reeditat Barbara Fiore en català i castellà.

Però sobretot, sobretot, feu un cop d'ull a El final del verano de Stian Hole, editat per Kókinos, i que té unes il·lustracions impressionants i inquietants.

Una, en especial, fa referència a les papallones a l'estòmac que sent el nen protagonista el dia abans de començar l'escola.

ai, quin temps aquells de les papallones a l'estòmac!!! qui se'n recorda?

HI HA DOS TIPUS DE PERSONES...(IV)

Com diu la Míriam:
davant d'una geladeria, hi ha dos tipus de persones:

els que demanaran gelats de fruita (maduixa, llimona, etc.)
i els que demanaran gelats de fruits secs (nous, avellana, xixona, etc.)

[potser podríem afegir el grup aquell dels agosarats que sempre s'atreveixen amb el gelat de barrufet, de pastís de formatge, de mango amb pepites de xocolata, etc.)

En el món de les biblioteques també hi ha dos tipus de persones:
Els que creuen que només hi ha UN SUPERSAM i que s'amaga a les pàgines del Cucafera

i els que sabem que de SUPERSAM n'hi ha també un altre.

Ara bé, tots dos tenen una cosa en comú: que es fan estimar molt perquè ens fan la vida més fàcil... i és que sempre estan disposats a ajudar a qui ho necessiti.
Et trobarem molt a faltar Sam.

una abraçada